És un tòpic que la joventut ja no és el que era, que no té inquietuds, que no els interessa la política, etc. Res més lluny de la realitat.
La setmana passada vaig assistir a la II Simulació Parlamentària, organitzada per la XICAT, una associació que aplega estudiants de diverses universitats catalanes amb l’objectiu de conèixer el funcionament de les institucions polítiques del país, i més concretament, del Parlament de Catalunya.
A banda de menjar pollastre cada dia (coses dels menús econòmics), patir la calor juliana de Barcelona i aprendre el “nou català” (ara ja sé que fumar al carrer és diu “pitting”, fer cua és “cuing” i fer cafè “coffing”), he gaudit de la companyia de trenta joves amb una capacitat de crítica política enorme.
He trobat gent defensant els seus teòrics ideals (recordem que era una simulació) amb vehemència i claredat. M’he trobat amb un President simulat del Parlament amb uns coneixements de la història de Catalunya extraordinaris (i un temple de cinema), o un dirigent ultradretà amb TALENt i una gran visió del futur del país (imagineu, pensa que Montilla serà President!!).
Aquests dies he pogut aïllar-me un xic de la meva visió partidista de la política i observar les relacions dels nostres dirigents amb la gent intel·ligent. Els he pogut veure nerviosos (a algú li tremolava la mà), indecisos i, fins i tot molestos, davant els comentaris punyents de les noves generacions de juristes i politòlegs.
En algun altre comentari detallaré el que m’han semblat uns i altres, però ara vull apuntar-los que ja poden anar notant com la cadira se’ls belluga.
Aquesta gent val la pena. Les noves fornades de prohoms i prodones catalanes venen amb força, amb passió i amb ganes de canviar la forma de dirigir el país. Són frescos, llestos i saben el que volen: ser feliços i fer feliços els demés.
Com diu l’himne oficiós: tornaran.
La setmana passada vaig assistir a la II Simulació Parlamentària, organitzada per la XICAT, una associació que aplega estudiants de diverses universitats catalanes amb l’objectiu de conèixer el funcionament de les institucions polítiques del país, i més concretament, del Parlament de Catalunya.
A banda de menjar pollastre cada dia (coses dels menús econòmics), patir la calor juliana de Barcelona i aprendre el “nou català” (ara ja sé que fumar al carrer és diu “pitting”, fer cua és “cuing” i fer cafè “coffing”), he gaudit de la companyia de trenta joves amb una capacitat de crítica política enorme.
He trobat gent defensant els seus teòrics ideals (recordem que era una simulació) amb vehemència i claredat. M’he trobat amb un President simulat del Parlament amb uns coneixements de la història de Catalunya extraordinaris (i un temple de cinema), o un dirigent ultradretà amb TALENt i una gran visió del futur del país (imagineu, pensa que Montilla serà President!!).
Aquests dies he pogut aïllar-me un xic de la meva visió partidista de la política i observar les relacions dels nostres dirigents amb la gent intel·ligent. Els he pogut veure nerviosos (a algú li tremolava la mà), indecisos i, fins i tot molestos, davant els comentaris punyents de les noves generacions de juristes i politòlegs.
En algun altre comentari detallaré el que m’han semblat uns i altres, però ara vull apuntar-los que ja poden anar notant com la cadira se’ls belluga.
Aquesta gent val la pena. Les noves fornades de prohoms i prodones catalanes venen amb força, amb passió i amb ganes de canviar la forma de dirigir el país. Són frescos, llestos i saben el que volen: ser feliços i fer feliços els demés.
Com diu l’himne oficiós: tornaran.
Enllaços:
.JPG)
Entradas
