L'observatori

Avui, conduïnt per l'autopista, reflexionava sobre la capacitat d'observació dels humans.

Deia que la capacitat d'observació està desenvolupada en molta gent, però que en canvi no tothom és capaç de processar tota la informació que li arriba per desenvolupar els seus projectes vitals.

Coincidia amb la meva parella de reflexió, en que la manca d'observació fa que algunes persones caminin per un vida monótona, sense incentius.

Però també és cert que, a voltes, la manca d'informació impedeix la infelicitat. Sobre tot en els moments difícils.

És cert que estar atents als detalls, als comentaris, als tons, als moviments, a les mirades, als somriures, als silencis, als gestos involuntaris, a la respiració del dormit o la velocitat dels vehicles produeix una tensió que només si l'estat emocional és positiu pot aportar dosis de felicitat.

En canvi, en els moments de tristor o de conflicte, l'observació aporta una sèrie de dades que si no es processen en els seus justs termes esdevé en una mena de malaltia mental, ni que sigui transitòria.

La gelosia es basa en això, en la percepció de detalls que en altres situacions o passen desapercebuts o es posen al seu lloc del procés mental. Però com que l'estat del gelós no és de centralitat emocional, aquestes dades són mal introduïdes al sistema i el resultat és -no sempre- erroni.

No era de gelos del que volia parlar, però l'exemple m'ha servit (amb el permís dels professionals de la psicologia que pensaran que ni tinc ni punyetera idea del que dic -cert- ni tinc jo el cap massa clar -també cert-).

Avui, envoltat de més de 30 persones, he observat. I l'observació m'ha servit per modular els meus tons i adaptar-los a la situació. Per rebaixar tons vehements, per animar els desanimats, per animar els indecisos i per evitar alguna tensió.

No sé si ho he fet bé, però m'he adonat de que els discursos fora de to, les discussions estèrils, les paraules grandiloqüents i les arrogàncies només eren fruit de la manca d'observació. De no veure què i qui hi havia al voltant.

I el més divertit, amb diferència, és observar l'observador, sabent que t'està observant i que sap que l'estàs observant. Llavors no cal ni paraula. Els somriures ho diuen tot.

El sentit de la responsabilitat

M'ho va ensenyar el meu pare. Ell no ho sap, perquè no ho va fer amb paraules ni discursos grandiloqüents. Ho va fer amb les seves actuacions, la seva forma de veure la vida.

Ho va fer durant la transició, quan jo era petit i em deia que anava a prendre mides a un senyor per fer-li un vestit (el meu pare era sastre) i jo em mosquejava perquè cada dia a la mateixa hora i mig en secret anar a prendre mides... Ara ja sé que anava a reunions subversives de l'UGT i del Partit.

Ho va fer quan el Cesc Baltasar no se'n sortia amb la Generalitat per aconseguir dotacions per a les escoles de Sant Feliu i va posar en peu de guerra les AMPAS de Sant Feliu, malgrat les seves diferències amb el Cesc. Deia que la seva obligació no era fer fora el Cesc, per molt que volgués, sinó que el meu germà i jo tinguéssim una pista de futbol on jugar a l'hora de l'esbarjo.

Ho va fer quan va assumir responsabilitats al PSC. Eren moments difícils, de convulsió interna, baralles, expulsions, denúncies... Però el seu sentit de la responsabilitat el va fer posar-se al front d'un grup de gent amb voluntat de treballar. I no va parar fins que va veure un alcalde socialista a la seva ciutat.

Ho va fer essent regidor. Quasi sense estudis, amb una formació treta de la vida quotidiana, de l'observació, de les lectures històriques i de la seva sempre senzilla però acurada anàlisi del seu voltant, es va presentar (de número 2!!). I les coses van començar a anar d'una manera diferent.

Ho va fer retirant-se a temps. Que vinguin altres. Però sobre tot el seu sentit de la responsabilitat es va palesar quan va seguir currant com a militant de base, amb poques forces però amb coratge i ganes. Com en temps de la transició.

Avui reflexiono sobre això perquè toca. Perquè per fer gran una empresa, una família, un país o simplement una relació cal sentit de la responsabilitat.

Només així podrem ser grans. Només així podrem ser més grans.

Avui toca sentit de la responsabilitat.

Kindred

Os transcribo un comentario a un post de hace un par de años:

"Hace falta algo más que un doble para mantener viva la magia de un grupo tan potente como Queen: Un Kindred Spirit. Alguien capaz de hacerte sentir (no solamente recordar) que el show continuará y que es imposible olvidar el encanto de una voz de la cual más de uno nos hemos llegado a enamorar".

Hoy he encontrado una canción titulada Kindred (pincha sobre el título para escucharla) y he recordado el comentario.

Efectivamente un Kindred Spirit es una alma gemela, en su sentido más amplio.

Es aquella persona que te cubre con su amistad, con su presencia y a pesar de su ausencia.

Es alguien que siempre está ahí, aunque no esté aquí.

Que te lee el pensamiento.

Que sabe lo que eres, cómo eres y te ayuda a ser quien eres.

Alguien que te quiere más de lo que eres capaz de saber, y que sólo desea saber que le quieres.

Que te ayuda. Que te pide ayuda.

En definitiva, es esa persona a quien siempre necesitarás en tu vida, y en tu muerte.

Y que también te necesita, y es capaz de decirlo.

Busca tu Kindred Spirit. En el encontrarás el espejo en el que reflejarte, pero un espejo sincero, como el de la madrastra de Blancanieves. No te defraudará. Quizás te haga llorar, pero no te fallará.

Busca, compara... y no lo devolverás.

PD: por cierto, tengo dos entradas para ir a ver Queen.