Collons!!

“S’ha d’aprendre a conviure amb l’enyorança, el record i l’amor absent”. Sí, i? Això costa, collons!

Ja ha passat temps i encara no m’acostumo. La seva veu, la seva mirada, la seva pell, les seves olors... Els seus consells, les discussions, els petons i les abraçades.

Ahir vaig tenir una il·lusió: la seva figura caminava tranquil·la, diria que parsimoniosa, com si s’estigués prenent temps per a mirar-me i somriure’m mica en mica, amb el seu silenci cada cop més habitual, amb la seva serenor de qui sap que m’arrencarà un somriure de complicitat.

Però no, va ser un miratge. Al seu costat no anava el seu amor. Aquell cos baixet i feliç que gaudia del passeig vespertí no era ella.

Van ser pocs segons, el justos com per anar d’un pol a l’altre d’aquell brot d’esquizofrènia passatgera. Uns pocs segons de felicitat pel retrobament esperat i de hiperbatec ventricular pel retorn a la realitat.

Sí, això costa, collons!

Ahir tenia ganes de plorar. Vaig tornar a posar “La vitta é bella” per tornar-me a veure de petit, emmirallat en el meu Guido particular, menys pallasso, però igual d’humà, i vaig plorar.

Avui torno a tenir ganes de plorar, i demà les tornaré a tenir. Però s’ha de conviure amb l’enyorança, el record i l’amor absent. I costa, collons! I hem de treballar, i riure, i cuidar dels nostres.

I també plorar. Perquè, passin molts més cinc anys, el trobo a faltar.

I això costa, collons!

Sant Feliu, 22 de febrer de 2010. Quinto año de la derrota.